Hi ha estius que recordem per les vacances, les festes, els viatges o les nits al carrer. I n’hi ha d’altres que deixen una empremta molt més difícil d’oblidar.

Quan la calor deixa de ser només calor

L’estiu del 2026 no ha estat simplement un altre estiu calorós. Ha estat el més calorós registrat a Espanya des que hi ha dades oficials, i una reconstrucció climàtica d’AEMET apunta que tampoc no hi hauria hagut un estiu tan càlid des d’almenys 1869.

Parlem molt de rècords de temperatura, d’onades de calor i de nits tropicals, però parlem força menys dels que passen aquestes nits sense poder dormir, dels que no poden obrir una finestra o desplaçar-se pels seus propis mitjans, dels que necessiten una altra persona per beure aigua, prendre la seva medicació o anar a un lloc fresc.

Quan els termòmetres superen una vegada i una altra els 35, 40 o fins i tot més graus, no totes les persones parteixen de la mateixa situació. Per a una persona jove i sana, passar unes hores de calor extrema pot resultar desagradable. Per a una persona gran que viu sola, per a algú amb una discapacitat o per a qui necessita ajuda per desplaçar-se, hidratar-se o fer les tasques bàsiques, les mateixes temperatures poden convertir-se en una amenaça seriosa.

Així doncs, quan parlem d’un nou rècord, d’una nova onada de calor, de temperatures que abans semblaven excepcionals i que ara comencen a formar part de la nostra normalitat, ens hauríem de preguntar normalitat per a qui?, perquè la calor no es viu igual a totes les cases ni a totes les persones.

Les dades sanitàries ens haurien de fer reflexionar. El sistema MoMo va estimar 3.832 morts atribuïbles a les altes temperatures el 2025, i Sanitat adverteix que el risc de mortalitat augmenta entre un 9,1% i un 10,7% per cada grau que la temperatura supera el llindar de risc sanitari. La calor extrema, doncs, és perjudicial, però no de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat a totes les persones.

Les persones grans són especialment vulnerables. Amb l’edat, l’organisme té més dificultats per regular la temperatura i, a més, és freqüent que hi hagi malalties cròniques o tractaments que augmentin el risc. No és casualitat que les estadístiques de mortalitat durant els episodis de calor afectin de manera desproporcionada aquest col·lectiu.

A les persones amb discapacitat, a més, poden aparèixer altres barreres. Una discapacitat física pot dificultar el desplaçament cap a un espai climatitzat. Una discapacitat intel·lectual o cognitiva pot fer més difícil identificar o comunicar els símptomes. I per a moltes persones que necessiten suports, afrontar diversos dies de temperatures extremes depèn directament que hi hagi algú disponible per ajudar-los.

Per això, protegir davant de la calor també significa garantir autonomia, accessibilitat i cures. No tothom disposa d´aire condicionat, d´un habitatge ben aïllat o d´una família a prop. No podem assumir que només cal recomanar beure aigua i romandre en llocs frescos, si bé són recomanacions necessàries, són insuficients quan parlem de persones que viuen en habitatges precaris, que tenen dificultats econòmiques o que necessiten suports per a pràcticament qualsevol desplaçament.

Darrere de cada xifra de mortalitat hi ha una persona, una família i una història. I darrere de cada persona gran o amb discapacitat que travessa una onada de calor hi ha una responsabilitat col·lectiva.

En definitiva, aquest estiu ens ha deixat un rècord de calor. Però el veritable desafiament no hauria de ser acostumar-nos-hi, sinó aconseguir que, quan arribi la propera onada de calor, cap persona gran, cap persona amb discapacitat i cap persona vulnerable s’hi hagi d’enfrontar sola.

Perquè combatre la calor extrema també és cuidar. I tenir cura dels qui més ho necessiten no hauria de ser una opció: hauria de ser una prioritat.