Demande de Devis (sans engagement)
En la contractació dels particulars, la validesa del contracte verbal genera dubtes freqüents, tot i ser força habitual. Doncs bé, la seva validesa depèn tant dels requisits legals de consentiment, objecte i causa, com de possibles excepcions establertes a la legislació.
Com el seu nom indica, un contracte verbal és aquell en què les parts acorden drets i obligacions, sense signar cap document.
En el dret civil, tant el català -al que dedicarem un altre article-, com a l’espanyol, regeix com a principi general en matèria contractual la llibertat a la forma a la contractació i el principi d’espiritualitat. Això significa que:
D’aquesta manera, en el dret civil, està consagrat el caràcter consensual de la majoria dels contractes, i la simple declaració de voluntat, fins i tot verbal, és suficient per a la seva perfecció. Es pot concloure, doncs, que un contracte verbal tindrà plena eficàcia jurídica llevat que la llei exigeixi una determinada forma.
Tot i això, la llibertat de forma té límits. Hi ha supòsits en què la llei exigeix solemnitats específiques: bé com a requisit de prova o d’eficàcia davant de tercers (ad probationem o ad opposability), bé com a requisit de validesa (ad solemnitatem). Es tracta de dos supòsits diferents amb diferents implicacions quant a la validesa i eficàcia del contracte. En tot cas, es tracta de supòsits en què la normativa cerca protegir la seguretat jurídica i la transparència.
En primer lloc, l’article 1280 CC conté, entre d’altres, una llista de determinats negocis jurídics que hauran de constar en document públic, l’exigència dels quals ha estat matisada per la Jurisprudència:
Els contractes immobiliaris com la constitució, la transmissió, la modificació o l’extinció de drets reals sobre béns immobles.
La jurisprudència del Tribunal Suprem espanyol ha reiterat que l’exigència de forma en els casos previstos a l’article 1280 CC no afecta la validesa intrínseca del contracte, sinó la seva eficàcia davant de tercers.
La STS de 14 de febrer de 2000 va sostenir que un contracte de compravenda verbal d’immoble pot ser vàlid entre les parts, però no té eficàcia per a la inscripció registral o per ser oposat davant de tercers de bona fe. En idèntic sentit, la STS 19 de gener de 1995 proclama la distinció entre forma com a requisit constitutiu i forma com a garantia probatòria.
Finalment, la STS de 16 setembre 2014 va fixar la doctrina jurisprudencial respecte a l’obligació de forma prevista a l’article 1280 CC. Segons aquesta resolució: «.. l’exigència formal de l’article 1280 en relació al fet que certs contractes, entre ells, la transmissió de drets reals sobre béns immobles, (número primer de l’esmentat article), constin en document públic no pot ser entesa com una referència normativa pertinent al pressupost de validesa i eficàcia del contracte celebrat, és a dir, que incompleixi la dita final cap eficàcia»
Hi ha casos en què la Llei atorga a la forma del contracte un caràcter solemne com a pressupost de validesa i eficàcia. En aquests casos, la forma en document públic esdevé com a constitutiva i l’incompliment de l’esmentat deure comporta la nul·litat o ineficàcia del contracte. Es tracta d’un supòsit força habitual en els contractes immobiliaris.
Prenguem, per exemple, el cas que dos particulars acordin verbalment l’usdefruit d’un bé immoble de forma gratuïta. L’usdefruit és el dret real a gaudir d’un immoble aliè de manera completa i sense alterar-ne la manera de ser. És, per tant, un gravamen o càrrega real establerta sobre un immoble. El propietari d’aquest ostenta la propietat nua però no el dret d’ús.
Estem doncs davant de la constitució gratuïta d’un dret real sobre un bé immoble. Això és, un negoci jurídic en què s’adquireix gratuïtament un dret real, cosa que és equiparable a la donació (art. 609 CC). Així ho té declarat la doctrina jurisprudencial. La STS 22 d’abril del 2013 proclama que la constitució de l’usdefruit sobre un immoble a títol gratuït és un negoci jurídic que té la naturalesa d’un acte de liberalitat que suposa l’existència jurídica d’una donació.
Com que la llei (tant l’art. 633 del CC com l’article 5311-12 CCCatalà) exigeix l’escriptura pública com a forma constitutiva de la donació com a requisit determinant de la seva validesa, l’acord verbal d’usdefruit gratuït, no serà vàlid en no constar en escriptura pública.
Un contracte vàlidament celebrat, no només obliga els contractants, també el jutge. Efectivament, en cas de discòrdia, el jutge ha d’observar el que han acordat les parts per tal que es compleixi amb la voluntat contractual. El jutge es troba, per tant, vinculat al contracte i no pot contravenir ni modificar la voluntat d’aquestes en interpretar-lo.
D’això se’n desprèn que, si bé la forma verbal és vàlida, té com a dificultat principal, la prova de la seva existència i contingut. En no existir un document signat que plasmi la concreta voluntat dels contractants que constituiria prova directa, cal cercar altres elements de prova. Això és, mitjançant testimonis, correus electrònics, factures o altres mitjans admesos en dret. És la part que invoqui l’existència del contracte verbal qui n’ha d’acreditar l’existència i els termes pactats.
Per això, encara que vàlid, un contracte verbal sol generar inseguretat jurídica quan sorgeixen conflictes entre els contractants, si no s’han adoptat precaucions per acreditar-ne el contingut.
En conclusió, tant a l’ordenament estatal com al català, la forma verbal dels contractes és la regla, en virtut del principi de consensualitat. Això no obstant, aquesta regla pateix limitacions rellevants allà on la llei imposa la forma escrita o l’elevació a escriptura pública, amb l’objectiu de garantir la prova del contracte, la seva eficàcia davant de tercers i la seguretat del trànsit jurídic. En definitiva, la dificultat probatòria converteix el contracte verbal en un risc. El que és recomanable és documentar sempre els acords, encara que la normativa ho permeti de manera verbal. Així, s’eviten conflictes, es garanteix seguretat jurídica i es facilita la resolució de controvèrsies judicials.
Campos Catafal és un despatx d’advocats a Barcelona que porta assessorant i representant als seus clients des de 1983. Recordeu que el present article és informatiu i no substitueix l’assessorament legal d’un advocat. Si vol el nostre assessorament professional sobre aquest tema, contacti amb nosaltres.
Imatge de James Brocka en Pixabay
Aquest lloc utilitza cookies i tecnologies similars per oferir-li una navegació a mida i millorar els nostres serveis, així com per finalitats estadístiques. Si continua navegant per aquest lloc, accepta que n'ha estat degudament informat. Més informació
The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.