Una qüestió important que es planteja quan una persona pateix un deteriorament cognitiu, és fins a quin punt els seus actes són vàlids. No sempre és fàcil trobar-ne el límit. En aquest article comentem una Sentència del Tribunal Suprem relativa a la malaltia d’Alzheimer i la nul·litat matrimonial per falta de capacitat per emetre el consentiment per discapacitat mental d’un cònjuge.

Antecedents

1. Demanda d’incapacitació judicial per Alzheimer

L’any 2008 les filles de la persona gran afectada d’Alzheimer van instar demanda judicial, sol·licitant la declaració d’incapacitat judicial del seu pare, la persona afectada, i van demanar que es nomenés judicialment tutora una de les filles.

2. Matrimoni de la persona afectada per la demència

L’any 2010 estant pendent de sentència la demanda judicial d’incapacitació, el pare va sol·licitar el divorci de la seva primera dona i va contreure matrimoni amb la seva segona dona el 15 de gener a la República Popular de la Xina. Aquest matrimoni va ser inscrit al Registre Civil del Consolat General d’Espanya.

3. Sentència acordant la modificació de la capacitat per l’afectació de la capacitat a causa de la malaltia d’Alzheimer

A penes 5 mesos després del casament, el 14 de juny del 2010, es va dictar la sentència en el judici sobre modificació de la capacitat instat el 2008. En aquesta sentència es va acordar la modificació de la capacitat d’obrar del pare i es va nomenar tutora una de les seves filles.

Cal destacar que la sentència declarant la modificació de capacitat, va acordar la:

“restricció de la capacitat d’obrar en el sentit de quedar privat de tota facultat per realitzar qualsevol acte de govern de la seva persona i d’administració i disposició dels seus béns, drets i interessos que tingui rellevància jurídica i sigui socialment transcendent, i específicament per a l’exercici del dret de sufragi i pera atorgar testament, i amb sotmetiment del mateix a tutela”.

4. Testament atorgat per la persona afectada d’Alzheimer

El pare, estant pendent de sentència el procediment d’incapacitació judicial va atorgar testament el 3 de juny de 2010. Al seu testament va deixar a les seves filles la llegítima que legalment els correspongui i va nomenar hereva universal dels seus béns la seva segona esposa.

El pare va morir l’any 2015

5. Demanda de nul·litat del matrimoni fundada en la manca de capacitat per emetre el consentiment per malaltia mental del pare afligit de la malaltia d’Alzheimer

El mateix any de mort del seu pare, les filles van instar demanda sol·licitant la nul·litat de ple dret del segon matrimoni del seu pare al·legant la manca de capacitat d’aquest per emetre un consentiment vàlid a causa de la seva malaltia mental.

La manca de capacitat mental causada per la malaltia es va provar amb els informes mèdics dels quals resultava que: el pare:

• Havia estat diagnosticat d’Alzheimer l’any 2005,

• L’any 2009, segons l’informe mèdic forense elaborat amb motiu del procediment de declaració d’incapacitat judicial, el pare:
  • no podia respondre preguntes senzilles, com la seva edat, data de naixement, professió, etc., ni recordava el nom de les filles.
  • patia la malaltia d’Alzheimer, d’etiologia degenerativa, amb caràcter persistent i irreversible en el temps, havent de ser considerat psíquicament “No Capaç” pel govern de la seva persona i dels seus béns.

Posició dels Jutjats d’Instància respecte a la manca de capacitat per donar consentiment vàlid per malaltia mental

El Jutjat de Primera Instància va estimar la demanda i va declarar la nul·litat del matrimoni celebrat l’any 2010, per manca de capacitat del pare. També va declarar la mala fe de la segona dona.

Entre altres fets, la sentència judicial va valorar, a més de l’informe mèdic-forense:

• La progressió de la malaltia del pare, diagnosticat d’Alzheimer en estat lleu ja l’any 2005.

• Que l’any 2009, la malaltia d’Alzheimer s’havia agreujat després d’un infart cerebral que li va provocar un deteriorament cognitiu important.

• Que no es va informar davant del Cònsol General d’Espanya ni davant de funcionari xinès que va oficiar el matrimoni l’any 2010, de la malaltia d’Alzheimer que patia un dels cònjuges.

• Que la sentència que va declarar la modificació de la capacitat del pare diu que:
  • “Sense entrar aquí, lògicament, a prejutjar la validesa formal del matrimoni contret a la Xina pel demandat, és el cert, però, que en qualsevol cas aquest, a més de patir un evident defecte essencial, en no tenir el demandat la capacitat suficient per a atorgar un consentiment d’aquesta classe presenta també un clar caràcter fraudulent, tant per la seva celebració a la Xina, per eludir així qualsevol possibilitat de traves a la seva realització, com pel fet d’haver-se contret existint pendent un procés d’incapacitació per a aconseguir així la delació del càrrec de tutor a favor d’una persona que, altrament, no hauria pogut ser designada per a això”.

L’Audiència Provincial va desestimar el recurs d’apel·lació interposat per la segona esposa de la persona afectada per la malaltia d’Alzheimer i va confirmar la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància.

Posició del Tribunal Suprem respecte a la nul·litat matrimonial per manca de consentiment

Interposat per la segona esposa el Recurs de Cassació davant el Tribunal Suprem contra la sentència dictada per l’Audiència Provincial, l’Alt Tribunal va estimar en sentència de 15 de març de 2018 el recurs de cassació i va declarar la validesa del matrimoni contret pel pare malgrat el patiment de la malaltia d’Alzheimer al moment de contraure’l. Vegem els motius de tal estimació.

Motius pels quals el Tribunal Suprem desestima l’existència de nul·litat matrimonial fonamentada en manca de capacitat per emetre el consentiment per discapacitat mental

Tot i que la Sentència del Tribunal Suprem és de l’any 2018, els motius pels quals s’estima el recurs interposat per la dona, si bé són anteriors a la reforma de la legislació respecte a la incapacitació de les persones de l’any 2021, és interessant destacar que ja es fonamenta en el respecte a la diginitat de la persona afectada de discapacitat, i als actes per ella realitzats, llevat de prova concreta de la manca real de consentiment, s’han de respectar.

Com ja indiquem al nostre article sobre el nou criteri legal respecte a la incapacitació judicial, la reforma de la legislació civil i processal, entrada en vigor el 3 de setembre de 2021, anul·la la incapacitació judicial d’una persona i acull el principi que les persones amb discapacitat són titulars del dret a prendre les seves pròpies decisions .Es tracta d’un dret que s’ha de respectar per qüestió de drets humans. Les resolucions judicials han de donar preferència a la voluntat i preferències de la persona amb discapacitat, quan sigui possible.

Doncs bé, per dictaminar en el cas analitzat que no existia nul·litat matrimonial per manca de capacitat per emetre el consentiment per discapacitat intel·lectual d’un cònjuge, el pare, el Tribunal Suprem va prendre en consideració, essencialment, que:

1. El dret a contraure matrimoni és un dret derivat de la dignitat de l’ ésser humà.

Tal com recull la Sentència analitzada, es tracta d’un dret de tota persona àmpliament reconegut: A la Declaració Universal de Drets Humans (art. 16), al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (art. 23), a la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea (art. 9) i a la Constitució espanyola (art. 32).

A més, segons la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (art. 23.1.a), els Estats part han de prendre mesures efectives i pertinents per posar fi a la discriminació contra les persones amb discapacitat en totes les qüestions relacionades amb el matrimoni, família, la paternitat i les relacions personals, i aconseguir que les persones amb discapacitat estiguin en igualtat de condicions amb les altres. Per a aquesta adaptació s’ha dut a terme l’any 2021 la reforma del dret civil espanyol.

2. L’existència de controls legalment previstos per determinar la concurrència de capacitat de consentiment que no han estat desvirtuats

Si bé és cert que la manca de consentiment matrimonial és causa de nul·litat (art. 73.1. Codi Civil espanyol), la legislació estableix controls que permeten examinar la concurrència dels requisits de capacitat i absència d’impediments per celebrar un matrimoni vàlid.

En primer lloc, de manera prèvia, hi ha el control a l’expedient que precedeix la celebració del matrimoni, a efectes d’autoritzar-ne o no la celebració. En aquest sentit, l’art. 56 CC estableix que qui vulgui contraure matrimoni ha d’acreditar prèviament en acta o expedient d’acord amb la legislació del Registre Civil, que reuneixen els requisits de capacitat.

En segon lloc, en el moment de la inscripció, quan el matrimoni s’hagués fet sense expedient matrimonial previi, l’article 65 CC estableix que el Secretari judicial, Notari, o el funcionari diplomàtic o consular encarregat del Registre Civil que ho hagi celebrat, haurà de comprovar si concorren els requisits legals per a la seva validesa.

Pel que fa a aquests controls, no han estat desvirtuats ja que el matrimoni del que es discuteix la nul·litat es va celebrar l’any 2010, a la República Popular de la Xina i va ser inscrit al Registre Civil del Consolat General d’Espanya. El Tribunal Suprem considera que la inscripció del matrimoni al Registre Consular, d’acord amb la legislació vigent, requeria que prèviament el cònsol comprovés la capacitat matrimonial.

El cònsol no va advertir en la tramitació de l’expedient la manca de capacitat per atorgar consentiment matrimonial.

3. Els actes realitzats per la persona afectada per la malaltia d’Alzheimer

Finalment el Tribunal Suprem analitza els fets no discutits per les dues parts, i en concret quines manifestacions es poden deduir de la capacitat del pare en relació als seus actes. Amb aquest anàlisi arriba a la conclusió que la declaració de nul·litat o absència de consentiment feta pels jutjats d’Instància no és respectuosa amb la interpretació de les normes que regulen el consentiment matrimonial a la llum dels principis de promoció i reconeixement dels drets humans i llibertats fonamentals de les persones amb discapacitat. D’ entre els fets analitzats, destaca els actes duts a terme pel pare en la tramitació del procediment de divorci:

• Que el pare va interposar demanda de divorci el maig del 2009, en què, després de posar en coneixement del jutge la demanda d’incapacitació que havia interposat contra ell una de les seves filles, manifestava que el desig d’obtenir el divorci constituïa exercici de la seva pròpia decisió.

• Que en el procediment de divorci contenciós, el pare es va oposar a la qüestió de prejudicialitat interposada al·legant l’existència del procediment d’incapacitació del pare. El jutge va donar lloc a la oposició del pare i va acordar expressament no suspendre el procediment.

• Que en el procediment de divorci es va dictar sentència amb data 5 d’octubre de 2009, acordant la petició de divorci formulada pel pare. En aquest sentit, cal tenir en compte que en la legislació espanyola, la mateixa voluntat que es considera apta per celebrar el matrimoni ho és per dissoldre’l per divorci.

El jutge, coneixent que s’estava tramitant un procediment de modificació judicial de la capacitat, li va reconèixer capacitat per presentar la demanda de divorci davant de la seva dona anterior.

En base a aquests fets, el Tribunal Suprem considera que, excepte en el cas de prova complerta que en el moment de la celebració del matrimoni el pare no podia expressar consentiment matrimonial, juga a favor de la seva aptitud per prestar-ho el fet que el jutge que va decretar el divorci ho va fer estimant la demanda per ell interposada, després de descartar expressament que la tramitació d’un procediment de modificació de la capacitat fos obstacle per fer-ho.

4. Els actes de les filles peticionàries de la nul·litat matrimonial

• D’una banda, el Tribunal Suprem entén que és rellevant que tinguessin coneixement de la celebració del matrimoni durant la tramitació del procediment de modificació de la capacitat del seu pare, ja que la sentència d’incapacitació va descartar expressament sotmetre a curatela el seu pare i nomenar curadora la seva dona, nomenant per contra, tutora una de les filles. Però, un cop dictada la sentència d’incapacitació, no es va exercir l’acció de nul·litat matrimonial ni pel Ministeri Fiscal, ni per la tutora, i les filles van esperar a la mort del pare esdevinguda cinc anys després, per demanar la nul-litat.

• D’altra banda, que ni durant el procediment d’incapacitació ni durant el temps transcorregut fins a la mort del pare, ni el jutge, ni el ministeri fiscal ni la tutora apreciessin que el pare estigués sotmès a una situació contrària al seu interès i, per contra, es va respectar la voluntat manifestada pel pare de residir a casa seva amb la seva dona.

Conclusions

Conseqüentment amb els elements analitzats, entén el Tribunal Suprem, que no ha quedat prou desvirtuada la presumpció de capacitat per a la prestació de consentiment matrimonial per part del pare. No hi ha raons per sospitar de l’exercici incorrecte de les funcions tutelars, ni de les funcions de supervisió i control que incumbeixen el jutge i al ministeri fiscal. En exercici d’aquestes funcions, si s’haguès apreciat abús o manipulació per part de l’esposa o s’haguès considerat que el matrimoni no era vàlid per manca de consentiment del pare, aquesta situació no s’hauria permès.

Tanmateix estima que la consideració del matrimoni com a dret humà derivat de la dignitat de la persona i manifestació del lliure desenvolupament de la personalitat, també s’assoleix quan es té una edat avançada, per la qual cosa la resolució judicial ha d’inclinar-se a reforçar el principi “favor matrimonii” .

Ni estar incapacitat, ni patir discapacitat intel·lectual són fets que excloguin per si mateixos l’aptitud per celebrar el matrimoni.

Per això, aplicant el principi del “favor matrimonii”, conclou declarant l’aptitud del pare per contraure matrimoni, sense que pugui prevaldre l’informe elaborat pel metge forense durant el procediment de modificació de la capacitat i del que resulta que la malaltia patida pel pare des de dates anteriors a la celebració del matrimoni li impedia, a altres efectes, governar-se per ell mateix. Per contra, estima que la sentència recorreguda restringeix injustificadament el dret a contraure matrimoni, dret reconegut a les persones amb discapacitat pels tractats internacionals sobre drets humans i per la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat.

Campos Catafal és un despatx d’advocats a Barcelona que porta assessorant i representant als seus clients des de 1983. Recordeu que el present article és informatiu i no substitueix l’assessorament legal d’un advocat. Si vol el nostre assessorament professional sobre aquest tema, contacti amb nosaltres.