Successions, Herències i Discapacitats
Ingrés no voluntari en residència geriàtrica a Catalunya
L’ingrés no voluntari a residència geriàtrica a Catalunya és una mesura excepcional. Afecta especialment persones amb discapacitat i persones grans que no poden decidir per si mateixes, que presenten un greu deteriorament físic o cognitiu.
Table of Contents
- Ingrés no voluntari
- Situacions que justifiquen l’ingrés no voluntari
- Ingrés no voluntari de persones grans amb discapacitat com a mesura de protecció
- Respecte a la voluntat, els desitjos i les preferències de la persona en situació de dependència.
- Tramitació
- Supervisió, control i drets
- Conclusió
- Normativa d’interès
Ingrés no voluntari
El procediment d’ingrés no voluntari s’ha de contemplar a través de la nova perspectiva instaurada per la Llei 8/2021 del 2 de juny, i el Decret llei 19/2021, del 31 d’agost que adapta la normativa de la Convenció de l’ONU a Catalunya i estableix un nou règim de mesures jurídiques de suport a les persones amb discapacitat en el dret civil català.
La normativa actual busca el ple reconeixement dels drets de les persones amb discapacitat i el respecte a la seva voluntat. Això s’ha de tenir en compte quan es presenta la necessitat d’adoptar una mesura com l’ingrés no voluntari a una residència geriàtrica. No es tracta d’un simple tràmit administratiu, sinó de la privació de la llibertat de decidir d’una persona. Per això cal autorització judicial.
En aquests casos, l’ingrés el poden sol·licitar familiars, cuidadors, serveis socials o fins i tot el Ministeri Fiscal. S’ha d’acompanyar sempre un informe mèdic que justifiqui la necessitat d’internament. l’autoritat judicial revisa si l’ingrés és realment necessari, escolta la persona i, si ho considera adequat, autoritza la mesura de manera motivada i temporal. En tot cas, s’aplica el principi que tota mesura ha de ser proporcional, temporal i revisable.
Situacions que justifiquen l’ingrés no voluntari
L’internament involuntari sol plantejar-se essencialment en tres situacions:
- Gent gran amb deteriorament cognitiu sever, com Alzheimer o demència.
- Casos en què la persona no es pot cuidar sola i rebutja l’ingrés necessari.
- Situacions en què el risc per a la salut o la integritat és greu i no hi ha prou família o recursos de suport.
Ara bé, cal tenir en compte les circumstàncies de la persona afectada. No és el mateix un ingrés involuntari per raons de salut mental, és a dir, un internament per raó de trastorn psíquic quan la persona no accepta voluntàriament el tractament que necessita, que un ingrés no voluntari de persones grans que pateixen demència o altres malalties neurodegeneratives, que necessiten protecció i no poden expressar la seva voluntat. En aquest darrer cas, a Catalunya no és sempre preceptiva i ineludible l’autorització del jutge prèvia per a l’ingrés o la continuació de l’ingrés de la persona amb discapacitat en una residència geriàtrica.
Ingrés no voluntari de persones grans amb discapacitat com a mesura de protecció
L’ingrés no voluntari de persones grans que pateixen demència o altres malalties neurodegeneratives se sol produir en residències geriàtriques. Aquest tipus d’ingrés només es permet quan hi ha risc real per a la salut o la seguretat de la persona i no hi ha alternatives menys restrictives.
El fonament d’aquesta mesura és protegir la persona sense vulnerar els seus drets. El precepte substantiu de base a Catalunya és l’art. 212-4 CCCat. Aquest article es refereix a «l’internament en un establiment especialitzat d’una persona per raó de trastorns psíquics o malalties que puguin afectar la capacitat cognitiva… si la seva situació no li permet decidir per si mateixa, sigui quina sigui la seva edat».
Doncs bé, segons la jurisprudència, en els casos en què la mesura de suport de l’ingrés no voluntari a la residència no pretén la curació d’un episodi psiquiàtric, sinó atendre la protecció necessària de la persona i cura davant les dificultats de la vellesa no cal la prèvia autorització del jutge. Sempre, però s’ha d’estar a les circumstàncies concretes de la persona, i a la prova.
Exemple pràctic
Una persona gran que necessiti suport qualificat, tant personal com material, per exemple perquè té la Malaltia d’Alzheimer en grau moderat/greu, un Grau de discapacitat reconegut del 75%, i un Grau III de dependència. En aquest cas, la finalitat de l’ingrés no voluntari de la persona (no voluntari, no perquè s’hi oposi, sinó perquè no pot manifestar la seva opinió) en una residència geriàtrica, és per oferir-li el benestar més gran, dins del context de la seva malaltia i de les limitacions que se’n deriven, benestar entès en un sentit ampli, tant a nivell personal com material. En aquest cas, l’ingrés es podria fer sense autorització judicial prèvia per entendre que hi ha un risc immediat i greu per a la salut.
Respecte a la voluntat, els desitjos i les preferències de la persona en situació de dependència.
En cas que hi concorrin circumstàncies greus de necessitats que justifiquin la mesura d’ingrés no voluntari, no es vulnera el dret a ser respectada la voluntat de la persona. A aquest respecte, l’art. 226-2.3 CCCat estableix que “excepcionalment, mitjançant una resolució motivada, es pot prescindir del que ha manifestat la persona afectada quan s’acreditin circumstàncies greus desconegudes per ella o quan, en el cas de nomenar la persona que ella ha indicat, es trobi en una situació de risc d’abús, conflicte d’interessos o influència indeguda…”.
En aquests casos com el de l’exemple exposat, en què la persona no presta el consentiment perquè no el pot prestar donat el seu estat, però està en situació de necessitat, s’ha de procedir a l’ingrés inclusiu sense autorització prèvia. En cas contrari la persona quedaria en una situació de risc per trobar-se en un entorn on no disposa de tots els mitjans per ser degudament atesa.
Tramitació
Si la persona amb discapacitat té un apoderament preventiu voluntari, cal respectar-ne la voluntat. Això sempre que no hi concorri alguna causa greu que la invalidi.
El procediment d’internament involuntari de persona gran amb discapacitat que no pugui expressar la seva voluntat s’inicia per sol·licitud mèdica o de familiars per obtenir l’autorització judicial prèvia.
Si l’ingrés és urgent, es pot fer al centre residencial sense necessitat d’autorització judicial prèvia sempre que hi concorri el motiu d’urgència. Serà el familiar, si aquest és el cas, qui signarà el contracte d’ingrés a la residència i serà qui tindrà la guarda de fet de la persona amb discapacitat. El centre ho ha de comunicar al jutjat. En aquests casos:
- Hi ha d’haver un informe mèdic que contingui el motiu de la urgència mèdica, i s’ha de fonamentar en un risc immediat i greu per a la salut del malalt o per a la integritat física o psíquica del malalt o altres persones.
- El director de la residència geriàtrica on s’efectua l’internament ho ha de comunicar a l’autoritat judicial.
- El jutge, amb suport del Ministeri Fiscal, revisa la documentació i escolta la persona afectada.
- Heu de valorar els informes mèdics i socials abans de dictar resolució motivada.
- L’internament pot ésser autoritzat o ratificat, i ha de ser revisat periòdicament (cada 2 o 6 mesos segons les circumstàncies de la persona afectada).
La persona internada o el seu representant pot recórrer a la decisió i sol·licitar revisió. En tot moment, cal respectar la seva dignitat, intimitat i autonomia.
Supervisió, control i drets
Com que la persona afectada no pot donar el seu consentiment, és evident que l’ingrés involuntari es podria considerar com un ingrés en contra de la voluntat. A més, amb l’ingrés no voluntari, no només entren en joc drets com la llibertat. També altres drets essencials de la persona com: la dignitat i el lliure desenvolupament de la personalitat, la no-discriminació, la intimitat, la llibertat de residència, etc.
Per això cal que hi hagin les garanties del sistema en conjunt (judicial, sanitari i social) entre les quals es troba, la d’assegurar el control per l’autoritat judicial. En aquest sentit, el control no es limita al moment inicial de l’internament. L’autoritat judicial té la supervisió mentre duri la mesura d’internament. A aquest control per l’autoritat judicial hi contribueixen els informes periòdics per tal de comprovar la necessitat de continuar l’ingrés involuntari, o no.
Conclusió
L’internament involuntari a Catalunya és una mesura excepcional i estrictament controlada. L’essencial és que sigui possible un control administratiu i judicial, encara que no hi hagi una autorització judicial prèvia a l’internament. El sistema judicial, sanitari i social ha d’actuar coordinadament per garantir suports adequats i revisions periòdiques. El marc legal català, harmonitzat amb la Convenció de l’ONU, aposta pel respecte a l’autonomia i la proporcionalitat. Només quan no hi hagi alternatives menys restrictives es pot autoritzar un internament.
Normativa d’interès
- Llei d’Enjudiciament Civil art. 763: regula l’internament no voluntari per raó de trastorn psíquic o manca de capacitat.
- Codi Civil de Catalunya, Llibre II: regula les mesures de suport i la protecció de la persona.
- Decret llei 19/2021, del 31 d’agost pel qual s’adapta el Codi Civil de Catalunya a la reforma del procediment de modificació judicial de la capacitat
- Convenció de l’ONU sobre els drets de les persones amb discapacitat.
- Llei 12/2007 de serveis socials de Catalunya
- Decret 284/1996, que regulen el funcionament i l’acreditació de les residències.
- Llei 21/2000, de drets d’informació i autonomia del pacient, aplicable als centres sociosanitaris.
Campos Catafal és un despatx d’advocats a Barcelona que porta assessorant i representant als seus clients des de 1983. Recordeu que el present article és informatiu i no substitueix l’assessorament legal d’un advocat. Si vol el nostre assessorament professional sobre aquest tema, contacti amb nosaltres.
Imatge de 🌸♡💙♡🌸 Julita 🌸♡💙♡🌸 a Pixabay