Demande de Devis (sans engagement)
Amb la mort duna persona s’inicia la tramitació de la seva herència. Des d’aquell moment s’obre un procés legal que pot travessar diferents fases. Depenent de les circumstàncies de cada herència, des que s’obre la successió fins que els béns es reparteixen definitivament als hereus, s’han de fer diferents tràmits. Des de l’obtenció de certificats com el certificat de defunció a la partició i l’adjudicació de béns.
Doncs bé, en aquest article, volem comentar dues figures de les més rellevants del dret de successions, quan hi ha un capital relicte, és a dir, una herència no repartida. Es tracta de dues figures legals que solen confondre’s, però que en realitat corresponen a dos moments diferents del procés successori. Si bé comparteixen algunes característiques en ser ambdues figures masses patrimonials, comprendre la diferència entre elles és fonamental tant per identificar els drets i les obligacions dels hereus, com els conflictes que poden sorgir durant la gestió i el repartiment de béns. Es tracta de:
En primer lloc, cal destacar que l’herència jacent existeix des que mor el causant fins que els hereus accepten l’herència. Tal com comentem al nostre article sobre l’administració de l’herència jacent, durant aquest temps, encara que no hi hagi hereu que n’hagi assumit formalment la titularitat, els béns, drets i deutes de la persona morta continuen existint com un patrimoni separat que s’ha d’administrar.
Es tracte, doncs, d’una herència «en espera». És a dir, se sap que hi ha un patrimoni i que hi haurà persones cridades a heretar-lo, però encara ningú no ha fet el pas d’acceptar-lo. Seria un exemple pràctic el d’una persona que mor deixant un local comercial que té arrendat, un habitatge, diners en un compte bancari i tres fills. Mentre aquests decideixen si accepten o renuncien a l’herència o obtenen els documents necessaris per a la declaració d’hereus (si no hi ha testament) o l’acceptació, ens trobem davant d’una situació d’herència jacent.
Així, doncs, la importància pràctica d’aquesta figura és que permet protegir i administrar temporalment aquest patrimoni per evitar que quedi abandonat o que es perdin béns i drets.
Com que no s’ha produït l’acceptació, no es pot distingir l’herència jacent dels hereus destinataris, ja que són desconeguts, ignorats, incerts. Per això, en un procés judicial civil és correcte dirigir una demanda davant dels hereus ignorats i/o herència jacent d’una persona. Si, per exemple, consta la mort del titular registral dels immobles i se’n desconeix quins són els possibles hereus i si aquests han procedit a acceptar l’herència, es pot exercir l’acció de reclamació ja sigui per un contracte d’arrendament, o per vicis ocults d’una compravenda contra aquesta herència.
A diferència de l’herència jacent, la comunitat hereditària sol constituir-se com a conseqüència de l’acceptació d’una herència pendent de repartiment i liquidació.
La comunitat hereditària és una comunitat de béns que es dona quan els hereus ja han acceptat l’herència, però no s’ha realitzat el repartiment i l’adjudicació dels béns que s’hereten en condomini.
En aquest cas, els hereus són propietaris de l’herència, però no de béns concrets. Tots tenen una participació ideal sobre el conjunt del patrimoni hereditari. Cada hereu gaudeix només d’una part ideal dels béns, però no té una possessió real individual. Aquesta possessió correspon a tots ells. En això, tal com determina la jurisprudència (STS 701/2026, 7 de maig de 2026), la comunitat que resulta d’una successió hereditària per causa de mort es diferencia de la comunitat de béns ordinària. En aquesta darrera els comuners gaudeixen d’una possessió real i efectiva de la part que els correspon a la cosa, de la qual pot disposar.
Seguint amb l’exemple pràctic anterior: els tres germans després d’acceptar l’herència són tots copropietaris dels béns (local comercial, habitatge i compte bancari). Això no obstant, no poden afirmar que són titulars de cap bé en concret. Hi ha una comunitat hereditària sobre el patrimoni en el seu conjunt mentre no facin la partició i adjudicació.
La comunitat hereditària, es tracta d’una fase del procés successori especialment rellevant quan al cabal relicte hi ha:
També és important quan hi ha conflictes entre els cohereus que dilaten la partició i la liquidació de l’herència.
El manteniment d’una comunitat hereditària pot ser un focus de situacions conflictives com després comentem. Per això, si bé des d’un punt de vista legal la comunitat hereditària no té previst un termini per dissoldre-la, sí que té vocació de temporalitat. Això vol dir que l’ordenament jurídic afavoreix la partició de l’herència. En aquest sentit, qualsevol cohereu pot sol·licitar la partició de l’herència en qualsevol moment. Llevat, evidentment, que hi hagi una causa legal o convencional que en justifiqui temporalment el manteniment.
La divisió de l’herència és el mecanisme natural per extingir la comunitat hereditària. Amb aquesta divisió s’atribueix a cada hereu la titularitat exclusiva dels béns que li corresponguin.
No obstant això, hem de dir que si bé la comunitat hereditària està concebuda legalment com una situació temporal, a la pràctica moltes herències romanen indivises durant anys.
En definitiva, la diferència entre l’herència jacent i la comunitat hereditària és que es tracta de dues fases del procés successori. Es diferencien per raó de si els hereus ja han acceptat l’herència:
Des d’un punt de vista jurídic, l’herència jacent es caracteritza per la incertesa sobre qui assumirà definitivament la condició d’hereu. En canvi, a la comunitat hereditària aquesta incertesa ja no existeix, ja que els hereus estan identificats i han acceptat la successió. Només falta concretar quins béns corresponen a cadascun.
Per tant, l’herència jacent representa una fase prèvia a l’acceptació. Per contra, la comunitat hereditària és una situació posterior a l’acceptació i prèvia a la partició.
El patrimoni relicte, és a dir l’herència no repartida, es considera una entitat i, per tant:
Fiscalment, l’herència jacent i la comunitat hereditària són subjectes passius susceptibles d’imposició tributària i han de complir les obligacions a través del seu representant, en règim d’atribució de rendes. No són contribuents en si mateixes, però les rendes obtingudes pels béns del patrimoni relicte (ingressos per lloguers, o dividends per de las participacions societàries, etc) s’atribueixen als hereus o comuners segons el seu percentatge de participació, amb caràcter obligatori. En conseqüència, les rendes s’han d’imputar a tots els hereus d’acord amb els seus drets sense importar si algun hereu es nega a aquesta imputació.
En relació amb l’exemple pràctic anterior: una vegada acceptada l’herència, els hereus veuen afectada la seva declaració de renda i les obligacions tributàries. D’una banda, els pertany en proindivís la titularitat dels béns del cabal relicte i els seus rendiments, cosa que afecta la seva declaració de l’IRPF. D’altra banda, al cabal relicte hi ha un arrendament de local comercial. Aquest està subjecte a l’IVA, ja que fiscalment es considera que es tracta d’ una explotació de béns per obtenir ingressos continuats. Per tant, els arrendadors, ja sigui la comunitat hereditària o el seu representant, tenen la consideració d’empresaris o professionals a efectes de l’IVA.
La pràctica legal durant anys posa de manifest que alguns dels conflictes més freqüents quan hi ha un cabal relicte amb una massa patrimonial són:
En no poques ocasions, es produeix entre els cohereus un conflicte perquè un utilitza en exclusiva un immoble hereditari. Els altres hereus es troben que no poden gaudir del bé en tant que qui l’ocupa obté un avantatge. Això sovint genera reclamacions econòmiques entre els hereus o comuners i no pocs conflictes familiars.
Són múltiples els pretextos que es fan servir per a aquesta utilització. Per exemple, que era la voluntat de la persona morta, que aquesta el deixava viure a canvi de vigilar l’immoble o de cures, etc. Excusa molt utilitzada especialment quan la persona abans de morir va tenir un període de discapacitat intel·lectual, com seria la malaltia d’Alzheimer, etc.
Indubtablement, quan hi ha immobles, la gestió dels béns hereditaris planteja nombroses qüestions pràctiques:
Les discrepàncies sobre qui ha d’assumir aquests costos i en quina proporció són una causa habitual de litigis.
Sovint un dels hereus assumeix la gestió de determinats béns, percep rendes de lloguer, cobra crèdits o fa pagaments vinculats a l’herència.
Quan no hi ha prou transparència, els altres cohereus poden exigir informació i rendició de comptes sobre l’administració realitzada.
Mentre no es practiqui la partició i adjudicació, cap hereu no pot disposar lliurement de béns concrets com si fossin exclusivament seus. Aquesta circumstància dificulta operacions d’explotació econòmica de determinats actius hereditaris, especialment quan no hi ha acord entre els cohereus.
La partició sol complicar-se quan els hereus mantenen criteris diferents sobre el valor dels béns hereditaris. Ja es tracti d’immobles, empreses familiars, participacions socials o béns de valor sentimental especial. Aquestes discrepàncies poden retardar considerablement la partició i la liquidació de l’herència.
En alguns casos, un o més hereus s’oposen al repartiment o dificulten els acords necessaris per dur-ho a terme. La impossibilitat de fer la partició i l’adjudicació de manera consensuada obliga a acudir a mecanismes legals com la divisió de l’herència i procediments judicials per posar fi a la situació d’indivisió.
La diferència entre herència jacent i comunitat hereditària rau essencialment en l’acceptació de l’herència. La primera sorgeix quan encara no hi ha un hereu que hagi acceptat formalment la successió. La segona es produeix quan els hereus ja han acceptat, però encara no han repartit els béns. Prèvia a l’adjudicació, la gestió de les masses patrimonials, especialment la comunitat hereditària, sol ser objecte de conflictes successoris. Les discrepàncies entre cohereus sobre despeses o administració, o l’ús exclusiu de béns per un dels hereus són conflictes habituals entre els cohereus.
En definitiva, en la majoria dels casos, una planificació successòria adequada i una ràpida liquidació de l’herència solen ser les millors eines per evitar litigis i preservar les relacions entre els hereus. Des d’una perspectiva pràctica, com més temps roman indivisa una herència, més grans són les probabilitats que sorgeixin conflictes patrimonials i familiars difícils de resoldre.
Campos Catafal és un despatx d’advocats a Barcelona que porta assessorant i representant als seus clients des de 1983. Recordeu que el present article és informatiu i no substitueix l’assessorament legal d’un advocat. Si vol el nostre assessorament professional sobre aquest tema, contacti amb nosaltres.
Imatge de Mohamed_hassan a Pixabay
Aquest lloc utilitza cookies i tecnologies similars per oferir-li una navegació a mida i millorar els nostres serveis, així com per finalitats estadístiques. Si continua navegant per aquest lloc, accepta que n'ha estat degudament informat. Més informació
The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.