La prova del nivell d’informació proporcionat a l’empresari pel banc és essencial per a la reclamació per nul·litat de la clàusula sòl.Pel que fa a la clàusula sòl, no hi ha una protecció especial a l’adherent no consumidor (l’empresari) per evitar situacions d’abús contractual; a part del control d’incorporació, la llei i la jurisprudència, només fan remissió a la legislació civil i mercantil general; en concret a la bona fe i al just equilibri de les prestacions. No insistirem en això, doncs ja ho comentàvem en el nostre post referent a la nul·litat en els contractes signats per professionals i empreses.

Doncs bé, una de les conseqüències que es deriven de la remissió a les normes generals de la contractació, és que quan el contracte de préstec hipotecari està subscrit per un professional o empresa, operen les regles generals de la càrrega de la prova. Aquesta càrrega es refereix a la necessitat que té cada part de provar el supòsit de fet de la norma jurídica que invoca a favor seu, sota pena de veure desestimades les seves pretensions. Concretament, correspon a l’actor provar la certesa dels fets dels quals ordinàriament es desprengui, l’efecte jurídic corresponent a les pretensions de la demanda, segons les normes jurídiques que s’hi apliquin.

En el supòsit concret de la clàusula sòl, partint de la base que la clàusula sigui comprensible gramaticalment (superi el control d’incorporació), l’empresari que demana és qui haurà de provar que concorre la causa de nul·litat.

Circumstàncies que constitueixen el supòsit de fet a provar

El prestatari, en aquest cas l’empresa, haurà de provar que s’ha produït un abús de la bona fe contractual per part de l’entitat financera que comporta un desequilibri de les prestacions d’ambdues parts en perjudici del prestatari.

Segons la jurisprudència del Tribunal Suprem el caràcter sorprenent contrari a la bona fe “vendría determinado por la contradicción entre la concertación de un interés variable y la limitación a dicha variabilidad proveniente de una condición general. (STS 2017.01.18) .

Segons aquest Tribunal  “entronca este criterio con la regla de las «cláusulas sorprendentes» (desarrollada jurisprudencialmente en otros ámbitos, especialmente en relación con el contrato de seguro), conforme a la que son inválidas aquellas estipulaciones que, a tenor de las circunstancias y la naturaleza del contrato, son tan insólitas que el adherente no podía haberlas previsto razonablemente.”

Qüestions a provar

No Entrem en analitzar la prova en concret, sinó la premissa de la qual ha de sortir, segons el criteri jurisprudencial. En aplicació d’aquest criteri hi ha dues qüestions essencials:

• El nivell d’informació proporcionat. L’empresari ha d’acreditar la inexistència o insuficiència de la informació. Evidentment, com que el que és vol provar és la circumstancia de l’abús de la bona fe, entenem que hi ha d’haver una manca de la deguda informació, ja que si la informació era correcta, s’exclou el factor sorprenent.
• La diligència emprada per l’empresari, com a prestatari adherent, per tal de conèixer les conseqüències econòmiques i jurídiques del préstec hipotecari i els possibles efectes futurs de la clàusula sòl sobre el cost del crèdit. Pel que fa a la prova de la diligència exigible a l’empresari adherent, dependrà, en gran mesura, de diversos factors, com ara les seves circumstàncies subjectives, la seva personalitat jurídic-mercantil, volum de negoci, estructura societària, experiència, coneixements financers, assessorament, etc. .
  En tot cas en la demanda s’ha d’indicar ja quines són les seves circumstàncies personals que poden haver influït en la negociació i en quina mesura la clàusula li va ser imposada abusivament.

Campos Catafal porta assessorant i representant a emprenedors, autònoms i empreses des de 1983. Recordeu que el present article és informatiu i no substitueix l’assessorament legal d’un advocat. Si vol el nostre assessorament professional sobre aquest tema, contacti amb nosaltres.