En referència a la reclamació de crèdit contra una societat dissolta, el Tribunal Suprem en sentencia de  25 de maig de 2017 ha establert la doctrina jurisprudencial de que una societat dissolta i liquidada i fins i tot cancel·lats els seus assentaments registrals, pot ser part en un procés de reclamació de deutes, sense perjudici de poder dirigir-se també contra els antics socis, en un procés de reclamació de deutes sobrevingudes.

Antecedents

La compradora d’un pis va reclamar, sis anys després de la compra, a la societat promotora que li va vendre, i que ja estava dissolta, liquidada i cancel·lats els seus seients registrals, perquè fes les obres i reparacions necessàries per a la correcta col·locació del terra o, en cas d’incompliment, se la condemnés, entre d’altres peticions, al pagament del valor de tals obres i a les despeses de desallotjament de l’habitatge per tal que puguin realitzar-se les obres.

La liquidadora de la societat promotora dissolta va comparèixer a judici i contestar a la demanda, al·legant, entre d’altres excepcions, la manca de capacitat de la societat promotora, per ser part en el procediment judicial en no tenir personalitat jurídica, per estar dissolta, liquidada i cancel·lat el seu full registral.

La sentència dictada en primera instància, desestimà les excepcions al·legades per la demandada. Per la seva banda, l’Audiència Provincial, va entendre que aquesta societat no tenia capacitat per a ser part, perquè estava dissolta, liquidada i inscrita la corresponent escriptura de dissolució i liquidació en el Registre Mercantil, de manera que al no tenir personalitat jurídica en el moment de presentar-se la demanda, no tenia capacitat per ser part.

Doctrina establerta pel Tribunal Suprem

Fins a aquesta resolució, el Tribunal Suprem havia dictat diferents pronunciaments respecte de la possibilitat que una societat dissolta i liquidada, pogués ser part en un procediment. La principal divergència entre aquestes resolucions consistia en si calia sol·licitar que la societat dissolta recobrés la seva personalitat jurídica.

D’una banda, en sentències com la de 25 de juliol de 2012, el Tribunal Suprem, després de considerar que la cancel·lació dels assentaments registrals -de la societat dissolta i liquidada- assenyala el moment de l’extinció de la personalitat social, conclou que no cap demandar a una societat que no té personalitat jurídica sense pretendre al mateix temps que la recobri. Així, dictamina que per a demandar a una societat anònima amb inscripció cancel·lada cal sol·licitar alhora del Jutjat que deixi sense efecte la cancel·lació, ja que si no es fa, considera que no té capacitat per a ser part processal en no tenir ni representants ni patrimoni, per la qual cosa és inútil iniciar una acció contra ella, encara que els creditors podran demanar la nul·litat de la cancel·lació per interessar la satisfacció del seu crèdit, independentment de la responsabilitat que tinguin els socis i els liquidadors.

D’altra banda, en altres sentències com les 979/2011, de 27 de desembre, i 220/2013, de 20 de març, el Tribunal Suprem reconeix la capacitat per ser part a les societats dissoltes i liquidades, per entendre que perviu la seva personalitat jurídica, ni que sigui per atendre les relacions jurídiques pendents la personalitat jurídica de les societats mercantils no conclou amb la formalització de les operacions liquidatòries, sinó quan s’esgoten totes les seves relacions jurídiques, i, mentrestant, ha de respondre de les obligacions antigues no extingides i de les obligacions sobrevingudes (Resolució direcció General dels Registres i del Notariat, Resolució de 13 de maig 1992).

La sentència del Tribunal Suprem, unifica la diferent doctrina existent, i estableix la capacitat per ser part.

Rellevància de la Resolució

En la nostra opinió, la rellevància de la doctrina establerta no és tant pel que fa a poder reclamar els deutes directament contra la societat dissolta, ja que en el cas de passius sobrevinguts,  els antics socis responen solidàriament dels deutes socials no satisfets, fins al límit de les seves respectives aportacions. En aquests casos no cal dirigir-se contra la societat, només cal dirigir l’acció directament contra els antics socis. Sinó que es tracta d’una acció que no requereix, perquè prosperi, la reobertura del procés de liquidació, ni l’existència de frau o culpa. N’hi ha prou que s’acrediti l’existència del crèdit, que s’exerciti l’acció pel titular del crèdit o persona legitimada, i que es dirigeixi contra el soci o socis que s’han beneficiat del saldo positiu de la liquidació social, i fins al límit del que és rebut com a quota de liquidació.

La importància de la doctrina establerta pel Tribunal Suprem es revela quan, com en el cas analitzat pel Tribunal Suprem, és necessari instar el reconeixement judicial de l’existència d’un crèdit contra la societat dissolta, pel que és convenient dirigir la demanda enfront de la pròpia societat, sense perjudici que el creditor acabi dirigint-se als socis per fer efectiva la responsabilitat solidària fins al límit de les seves respectives quotes de liquidació.

Campos Catafal porta assessorant i representant a emprenedors, autònoms i empreses des de 1983. Recordeu que el present article no substitueix l’assessorament legal d’un advocat. Si vol el nostre assessorament professional sobre aquest tema, poseu-vos en contacte amb nosaltres.